LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada dia m’adono més del que m’envolta i, per aquest motiu sé que no estic pas sola. Miro al meu voltant i sempre hi ha algú. La meva família. Que faríem sense la nostra família? Jo, per exemple, sense la meva família no faria pràcticament res, ja que, per sort, estem tan units que quan algú, per molt lluny que estigui, té algun problema, allà estem. En canvi, hi ha famílies distants, que no es parlen, ni que tan sols es truquen de tant en tant per donar senyals de vida. Ni la meva família ni jo podríem estar els uns sense els altres. Per això, animo a tots aquells que estigueu enfadats amb algú de la vostra família, siusplau, reconcilieu-vos. La família és gran part de la vostra vida. Són els qui han estat al vostre costat des que vau néixer, ajudant-vos enfront els problemes i també rient a més no poder, però sempre al vostre costat.

En el meu cas, com ja he dit abans, a la meva família estem tots molt units, tot i que tinc família a altres llocs, als qui només puc visitar molt de tant en tant. Que estiguem tan units no significa pas que tinguem una vida fàcil, ja que hem viscut coses que no desitjo que les visqui ningú, però també n’hem viscut d’altres que val la pena recordar. Sembla que superar problemes ens uneixi encara més, perquè tots volem ajudar a superar-los i, per això tots volem aportar quelcom per aconseguir-ho. La veritat és que si hagués d’explicar tots els problemes en els quals hem caigut, podria estar-m’hi bastant de temps, però com en la vida no ens hem de quedar amb les coses dolentes, prefereixo explicar-vos quelcom agradable.

No hi ha res millor que anar a veure a la teva àvia, però en arribar veus que està plorant. En aquest moment penses: “-Uf! I jo ara què puc fer perquè la iaia s’animi?”. També s’ha de dir que l’àvia té una malaltia anomenada Alzheimer. Suposo que molts sabreu el que és. Aquesta malaltia et fa perdre la memòria. La meva àvia, hi ha vegades que sap qui sóc, però hi ha d’altres que no. Doncs el que us estava explicant, vaig anar a veure a l’àvia i estava plorant. El primer que li vaig dir va ser: “-Iaia si lloras ya no vengo más, tienes que reírte”. En aquest moment, el primer que va fer va ser començar a riure. En aquest moment em vaig sentir la persona més afortunada del món. Havia aconseguit que la meva àvia deixés de plorar i, a més a més que comencés a riure. Siusplau, estimeu als qui us estimen, és a dir, estimeu la vostra família, s’ho mereixen!

Itziar